Fa cent anys que va morir afusellat a Barcelona el mestre Ferrer i GuĂ rdia, convertit per les autoritats d’aquella (aquesta) naciĂł indivisible en boc expiatori dels fets ocorreguts durant la Setmana TrĂ gica. A Monòver, el gran geni ultralocal Xotxim Amo, des de les pĂ gines d’El Pueblo i en boca de CanyĂs, es feia ressò de la indignaciĂł que havia causat l’execuciĂł del pedagog catalĂ entre els ciutadans demòcrates de tot Europa. CanyĂs, quan li comuniquen la notĂcia que a Barcelona han matat un mestre, exclama, amb un concentrat d’ironia monovera: “I no podien haver-lo deixat morir-se de fam?”.
Ara, per aquests rodals, als mestres ja no se’ls mata de fam, ni davant d’un escamot. No cal. N’hi ha prou de llevar-los l’autoritat moral i el prestigi intel·lectual. No vorĂ s un mestre en un debat televisiu (nomĂ©s JosĂ© Antonio Marina, que per sort ja parla per molts d’ells), ni els demanaran opiniĂł sobre res. Para l’orella i escolta què diuen dels mestres. El pitjor de tot Ă©s que això els polĂtics ho saben i ja els estĂ bĂ©. Quan s’acaben els arguments polĂtics o no se’n tenen, Ă©s ben fĂ cil: tira-li al mestre. El mestre Ă©s un blanc fĂ cil i, donades les circumstĂ ncies, sempre hi haurĂ qui et done una palmada a l’esquena desprĂ©s de la descĂ rrega.
Això Ă©s mĂ©s o menys el que estem veient durant aquesta legislatura. Un dels valedors de l’actual alcalde ja anunciava al principi de tota aquesta història que Paco PicĂł se n’aniria del mĂłn de la polĂtica amb la cua entre les cames mĂ©s prompte que tard. I a aconseguir-ho s’han dedicat i, a fe, que s’hi apliquen. De passada donen una lliçó a aquella persona amb inquietuds socials que tinga pensament de fer polĂtica, d’entrar en el seu vedat. El desgast de l’adversari mĂ©s perillĂłs Ă©s una estratègia coneguda, però no tota la municiĂł Ă©s reglamentĂ ria. Tant se’ls en dĂłna.
@ Enviar







